Avui, a casa dels pares, hem celebrat el dinar familiar de Sant Esteve ja que per motius familiars ho varem haver d’aplaçar. Llavors com no, avui hem fet cagar l’estimat tió.Al igual que parlàvem ahir, amb el tió tenim una altre tradició catalana de la que podem estar molt orgullosos ja que forma part dels nostres costums, de la nostra cultura i de la nostra experiència social i familiar.
Mentre estava al sofà mirant com la neboda petit picava fort i fort, i veient com la gran picava però sabent on picava, he pensat:
“Carai, si que dona un tronc de fusta, a base de cops i cops, més caga”
I reflexionant ara al vespre, mentre anava a escriure el missatge d’avui, he pensat en aquells moments dels nostres principis professionals o associatius o esportius o d’altres. Llavors teníem moltes ganes de fer les coses, tot i que a vegades les fèiem més per “inconsciència que per consciencia”, però tot i així ... algú ens deia ...
“Nano, tens fusta”
Passen els dies, mesos i anys, i aquella fusta que començava a créixer, o que si li veia quelcom ocult, i que a base de cops que hem anat rebent durant la vida, s’ha forjat ben fort, consistent, i com no, també “cagant coses, boniques i menys boniques.”
Així doncs, mirem de cagar coses, però quan menys cops rebem, però sobretot, quan rebem algun cop perquè segur caurà, mirem la part positiva i arenem-ne, perquè seran oportunitats de millora.
Va per tu! .. ja saps qui ets!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada